El segle XVI atorgó als artistes una nova condició a les Corts, com a pintors de cámara. A Espanya, el regnat de Felip IV va suposar el moment més culminant per a aquest tipus de ofici amb la presència simultínia de dos dels grans mestres de la pintura, Rubens i Velázquez. ¡Avui us parlarem d'ells!

Consideració social

Va ser precisament a la Itàlia renaixentista on per primera vegada es va donar aquest succés que acabeu; revolucionant el pla artístic, on se'ls va atorgar; als pintors una nova condició social a les diferents Corts de la época.

A partir d'aquell moment molts pintors van quedar vinculats al patronatge de mecenes, sense limitar-se als ja habituals encàrrecs individuals per començar a mantenir el patrocini en condicions d'exclusivitat.

Aquest ofici que com bé hem dit va tenir els seus fruits primerament a les Corts italianes va anar a poc a poc aplicant-se a altres Corts de l'Edat Moderna com França, Anglaterra, Portugal o Espanya.

Fins i tot, durant pràcticament la primera meitat del segle XVII aún eren molts els pintors els que lluitaven perquè veiessin reconegut la seva tasca com un art liberal, ja que fins i tot no ben aconseguint el segle XVIII a l'artista se li prenia molt poca consideració en veure's la pintura com un ofici mec´nic. La seva feina era tan menyspreable que, obviant aquells encàrrecs que obtinguin els grans mestres per part de l'Església o de la Cort, la immensa majoria dels artistes es guanyaven la vida produint pintures en sèrie, de tot tipus de géners, que ells mateixos posteriorment vení oa les seves botigues oa la venda ambulant.

Pintor de cámara

El pintor de cámara no era más que un artista designat perquè realitzés de forma habitual els encàrrecs artístics bé d'una cort real o eclesiàstica, especialment enfocats als retrats amb funcions socials, ideológiques o estétiques.

Aquest servei li suposa comptar amb un estatus molt privilegiat amb un rang que bé es podrí comparar amb el del chambelá (càrrec cortesà que permet&ia; l'accés a la cámara regia). Així mateix, no cal dir que comptaven amb un sou fix en comptes d'un pagament per obra encarregada comptant assí amb un carácter únic i exclusiu, que implicava l'artista estar vinculat al seu mecenes ia no emprendre altres càrrecs sense que no hi hagués autorització del mateix. Igualment, se'ls solí a donar un títol formal i una pensió alimentaria, así com altres pagaments de diverses índols, i fins i tot a tenir potestat en les diferents missions polítiques i diplomátiques.

El reconeixement individual que van assolir aquest tipus d'artistes, sobre tot a partir del Renaixement va fer que ja no només els pintors busquessin aquest prestigi acollint-se als grans mecenes de la época, sinó que es va arribar; al punt de ser la Cort qui s'encarregava de buscar els grans artistes envers ells augmentar más aú el seu prestigi, com va ser el cas de Tiziano, on els reis i emperadors acudeixen al seu taller per ser retratats.

No obstant, no tots els grans pintors que avui dia coneixem van arribar a ser pintors de cámara; Caravaggio, Rembrandt, El Greco o Zurbará mai no van aconseguir ser-ho, ja fos per decisió personal, per desacords pressupostaris o pel simple rebuig dels propis reis.

La pintura a la Cort Española

Actualment, la part més important dels fons dels grans museus europeus (el Prado, el Louvre, la National Gallery, l'Hermitage, la Galeria dels Uffizi…) es nodreixen principalment de les col·leccions reals de pintura que van tenir els seus inicis en la producció dels pintors de les mateixes corts, al que se'ls añ adquisicions externes.

A Espanya, els Reis Catàlegs van adoptar el càrrec de pintor de cámara com el pintor de més confiança del Rei, és a dir, el que rebia els principals encàrrecs de la Cort. Igualment, a els qui van exercir la funció de ??mestre – pintor per a alguns membres de la família reial, com va ser el cas de Juan de Flandes per a Isabel la Católica.

Carles I

La pràctica del retrat regi com a forma d'enaltir la figura del monarca començaría amb la dinastía dels Habsburg. Carles I encarregó majoritàriament obres religioses i retrats sempre amb una finalitat préctica, d'imu00E9gen, però sense interés de col·leccionar. Va tenir al seu servei Tiziano, a qui li va atorgar. l'exclusivitat de retratar-ho. Igualment, a les seves ordres també Antonio Moro i Diego de Arroyo.

Felip II

El seu fill Felip II va ser qui s'encarrega; de valorar la Col·lecció Real com un tresor a preservar adscrivint-la a la Corona com patrimoni invisible. Aquest reunió nombroses pintures que van ser comprades anteriorment pel seu pare, altres heretades de la seva àvia Juana, a les quals él'añadió altres importants obres principalment de la mà del Bosco. Si escau entre els seus pintors oficials es trobaven Alonso Sánchez Coello, Sofonisba Anguissola, Juan Pantoja de la Cruz i Juan Fern´ndez de Navarrete.

Felip III

Felip III és cert que no contó amb grans artistes de renom internacional al seu servei com si ho van fer el pare i l'avi, però va tenir Pantoja de la Cruz, Rodrigo de Villandrando i Bartolomé González i Serrano.

Felip IV

Felip IV marcó un abans i un després considerant-se una época daurada de la pintura a Espanya gràcies a la seva política de compres per tota Europa, i encarregar diversos programes pictórics amb què decorar els seus palaus als grans artistes, un fet que va fer que la Col·lecció Real assolís un nivell molt per sobre de la resta de col·leccions reals europees.

Al seu servei va tenir simultíniament Velázquez i Rubens, assí com a una completa generació d'artistes barrocs españoles entre els quals hi havia Alonso Cano i Juan Bautista Martínez del Mall.

Carles II

Carles II aconsegueixo; posar al vostre servei el pintor de més reputació d'Europa en aquells temps, Luca Giordano, portant-ho des de Nápols per encarregar-li nombroses obres reals, retrats i decoracions.

A més, s'encarregarà; de preservar la unitat de la col·lecció real prohibint la seva venda o desemboscant-la. Impidió, per exemple, que la pintura de la Adoració dels Reis Mags de Rubens fos enviada Alemanya per la seva esposa Mariana de Neoburgo com regal al seu pare, encara que altrament, no va poder evitar que Mariana enviés al seu germà un altre llenç del flamenc, la Reconciliació d'Esaú i Jacob, avui a la Staatsgalerie Schleissheim.

Igualment, també compte a la seva Cort amb molts altres pintors tals com Juan Carreño de Miranda, Francisco Ricci, Sebasti´ Herrera Barnuevo, Claudio Coello i Juan Bautista Simó.

Els orbons

Ja al segle XVIII, l'arribada dels Borbons va fer que es diversifiqués la procedència dels pintors de cambra atès que durant el regnat de la Casa d'Àustria havien estat majoritàriament italians o flamencs.

Amb Felip V, primer membre de la nova dinastia, es va produir un terrible succés, l'incendi de l'Alcéria; de Madrid, a l'any 1734, al que es van perdre moltes de les obres mestres que formaven part de la Col·lecció Real. Sobre el seu terreny, es construeix; l'actual Palau d'Orient, i tant per a la seva decoració com per a la del Palau de la Granja es van adquirir una quantitat considerable d'obres (de Poussin, Claudi de Lorena, Vel´zquez…), así com la col·lecció d'escultura clásica de Cristina de Suècia.

A més, Felip V, després de la mort del seu pare a l'any 1711 heredó la col·lecció d'arts decoratives coneguda com el Tresor del Delfí. Quant a pintors al vostre servei contó amb Miguel Jacinto Meléndez, Louis Michel van Loo i Michel Ange Louase.

El seu successor, Fernant VI, va tenir pintors com Antonio González Ruiz, Corrado Giaquinto i Jacopo Amigoni.

Carls III s'encarregarà; de comprar importants peces com la de Judith al banquet d'Holofernes de Rembrandt, i va ser a qui li devem avui dia la construcció que ocupa el Museu del Prado. Per a la seva Cort contó amb artistes com Mariano Salvador Maella i Antonio Rafael Mengs.

A Carls IV aú se li recorda per la seva enorme sensibilitat artística, encara que molt especialment per ser el mecenes de Francisco de Goya. A més, gran part de la col·lecció de ??pintura neoclásica que veiem avui al Museu del Prado va ser adquirida precisament per él.

Goya va ser també el pintor de Fernant VII, así com Vicente López, Juan Antonio Ribera i Bartolomé Montalvo. Vicente López i Ribera ho van anar al seu torn de la seva filla, la reina Isabel II, a qui van retratar molts altres grans artistes com Joaquín Domínguez Becquer, Carlos Luis de Ribera i Fieve, José de Madrazo i el seu fill Federico.