En subhastes de mobles de disseny en Balclis, els mobles espanyols tardogòtics i del Renaixement són habituals en cada venda, presidits per les arquetes o cofres i pels escriptoris amb o sense tapa, però també solen sortir a la licitacions arqueges o cofres italians d'aquell moment, així com diferents models amb influències estètiques en el disseny de mobles.

El Barroc i la França dieciochesca

El segle XVII es va iniciar amb una sobrietat classicista heretada del gust de finals del XVI, que va influir fortament durant les primeres dècades. Conforme avançava el segle, el gust més ornamentado propi del Barroc, va aportar més acolorit, varietat de matèries i les columnes salomòniques, que enriquirien el repertori de mobles palatins (en el cas dels més rics, fins i tot elaborats per parelles).

Els coneguts com a “barguenyos” en l'àmbit peninsular són una mostra de gran difusió i que s'elaborava amb diverses variants policromades i orades i sovint amb aplicacions d'os treballat. En el mateix àmbit, els cabinets, arquimeses o arquelles flamenques o napolitanes solen ser encara més cridaneres pels xapats en carei vermell, per les plaques dels calaixos en ivori o pintades o per les aplicacions en bronze daurat.

No obstant això, la sobrietat també era present en el segle, particularment a Espanya, i les taules de potes de lira o de potes torneadas, amb superfícies contundents, les butaques fraileros (amb seients i respatllers generalment de cordobanes) o els marcs de quadres i miralls (policromats i/o daurats), són bona mostra d'això.

Inicis de la marqueteria en la decorativa del mobiliari

Els estils francesos dels Lluïsos van fer també la seva aparició en aquell segle en el qual l'austeritat del Lluís XIII donaria pas al solemnitat radiant de Lluís XIV i de Versalles. La gran aportació decorativa del mobiliari d'aquell període es va deure a Charles Boulle, que va introduir la celebérrima marqueteria que porta el seu nom, consistent a alternar en les superfícies unes riques composicions que combinen el carei i el llautó. Amb el segle XVIII, la implantació del luxe, però també del confort, la gràcia i la sofisticació es van ensenyorir del mobiliari.

L'alternança dels estils Regència, Lluís XV, Lluís XVI i Directori (amb les seves oportunes transicions), suposarà la incorporació d'uns llenguatges plàstics de gran refinament, típicament francesos i la transcendència dels quals ha estat profunda i espectacular fins al segle XX. Tipologies i detalls decoratius en la fusta tallada com les rocalles, les flors, les panòplies, les garlandes, els ocells, els angelotes o les “chinnoiseries”, al costat de les línies “cabriolé” del Lluís XV i les més ordenades i suaus del Lluís XVI, van tenir i tenen una increïble transcendència en el mobiliari fins a l'actualitat.

El Regne Unit i Espanya

Una evolució paral·lela, però diferent va tenir lloc a Anglaterra, on es va passar de la sobrietat dels estils William and Mary i Reina Ana a la sofisticació rococó del Chippendale, per a acabar a la fi de segle amb el neoclàssic dels estils Adam i Hepplewhite. Si a França parlem dels “Lluïsos” a Anglaterra podem parlar dels “Jorges” (Jorge I, Jorge II i Jorge III), que van regnar durant pràcticament tot el segle XVIII i que van constituir el període “georgià” que engloba, entre altres, els estils dieciochescos abans citats.

En els altres països de l'àmbit europeu, i fins i tot en el continent americà, es va viure una evolució paral·lela, amb influències angleses o franceses i les lògiques peculiaritats locals. A Espanya el regnat dels borbones va marcar el segle (Felip V, Ferran VI, Carles III i Carles IV) i la correspondència amb els estils comentats presentava característiques pròpies, amb particular influència a l'Amèrica hispana. El concepte de “Alta Època” tan remenat en el món de les antiguitats i dels mobles històrics en general, del qual la casa de subhastes Balclis està especialitzada, conclou en el segle XVIII.

El segle XIX

La internacionalitat dels estils es va reforçar en el segle XIX i l'evolució a França des de l'Imperi i la Restauració borbònica (Carles X i Luis Felipe) fins a arribar al Napoleó III, va marcar una decisiva influència en els gustos continentals.

La línia pròpia de l'estètica anglesa també es va veure marcada per tendències paral·leles iniciades amb els mobles Regency, continuades per estil el Guillem IV i rematada en la segona meitat del segle amb el victorià. Una constant en el mobiliari de l'època – igual que en la plata, la porcellana, l'ivori, els ventalls…i en la majoria de les arts decoratives- va ser el gust historicista pels estils del passat.

El neogòtic, el neorrománico, el neorrenacimiento, el neomudéjar…són alguns dels esilos en voga en aquell període, que revisitaven les estètiques d'altres moments i latituds. Però va anar potser la recuperació dels estils francesos del XVIII en la segona meitat del segle XIX la que tindria un èxit més irresistible, amb un espectacular revival dels mobles amb marqueteria Boulle, del gust Lluís XV i del Lluís XVI. Solen apareixen molt bons exemples d'aquestes característiques en totes les vendes de Balclis.

A Espanya la influència va ser particularment francesa i els períodes fernandinos, Regència de María Cristina i isabelí, serien les correspondències amb els estils del país veí, des de l'Imperi al Napoleó III.

Del Art Nouveau a l'Art déco

La liquidació dels estils historicistes va arribar entre finals del segle XIX i principis del segle XX amb el Art Nouveau (Modernisme a Espanya, amb protagonisme del Modernisme català). La influència de l'estètica japonesa i l'obsessió per recrear la naturalesa en tots els seus vessants, van aportar als mobles una fluïdesa, una varietat i una llibertat noves, presidida per la línia coup-de-fuet (o “falca”). En Nancy, a Brussel·les, a París, a Torí, a Sant Petersburg o a Barcelona, encara podem veure abundants mostres arquitectòniques d'aquell estil…i també una gran quantitat de mobles antics, tant en museus, com en col·leccions particulars.

L'oposició a la dolçor i a les corbes desmesurades del Art Nouveau va ser l'Art déco, que va triomfar en la gran exposició de París de 1925. El gust pels mobles de formes refinades i elegants, però de gran contundència visual, va imperar a partir de llavors. Els volums i les decoracions eren en aquell moment de formes geomètriques i línies pures i els xapats amb fustes nobles i els lacatges de tipus oriental, van triomfar rotundament. Podem considerar l'Art déco com l'últim dels grans estils històrics, que de fet ja va conviure amb els orígens del disseny.