Les tècniques a la pràctica artística han estat molt diverses al llarg de la història: ceres, aquarel·les, guaix, acrílic, tremp, pastís, tinta, fresc, grisalla i tècniques mixtes. Depenent que material pictòric s'utilitzi, els colors, les superfícies, els contorns i fins i tot les sensacions que una obra ens produeix varia, per això els artistes sempre han escollit aquella que s'adaptava millor a les vostres necessitats.

La pintura a l'oli, tècnica predilecta pels artistes

Al llarg de la història hi ha hagut una tècnica predilecta per els artistes: l'oli. Si bé a l'Edat Mitjana era una tècnica ja coneguda, la seva feina solia estar relegada a un segon pla per el predomini de l'ús de la pintura al tremp o al fresc.

Així doncs, Van Eyck no va ser l'inventor d'aquesta tècnica, com tradicionalment s'ha considerat, sinó que ell, juntament amb altres pintors flamencs, van realitzar un conjunt d'investigacions i molts assaigs que van permetre millorar la pintura a l'oli i generalitzar el seu ús a finals del segle XV. A partir de llavors serien molts els artistes que van ampliar les possibilitats tècniques d'aquest tipus de pintura i la van perfeccionar.

La importància dels avenços de la química

Cal destacar la importància que van tenir els avenços de la química realitzats al segle XIX, i que va suposar la producció i comercialització de pots de pintura tubs de pintura a l'oli plegables. Això va permetre que els artistes sortissin dels seus tallers i traslladessin els seus cavallets a l'exterior, desenvolupant la pintura au plein air, és a dir, a l'aire lliure, sota uns constants canvis de llum i en unes condicions completament diferents de les que es donaven a l'estudi.

Va ser llavors quan va sorgir un moviment tan important com el impressionisme, que va protagonitzar la renovació pictòrica de la segona meitat del segle XIX, donant pas a l'art modern, fomentant el debat sobre la creació artística i establint el mercat artístic entre els col·leccionistes privats d'art online a Espanya i la resta del món.

D'aquesta manera fins a l'aparició de la pintura acrílica al llarg de la segona meitat del segle XX, l'oli va ser la tècnica més utilitzada pels artistes, ja que és un procediment més flexible: no mostra grans canvis de color durant l'assecat, i permet superposar capes i fer correccions gràcies al seu assecat lent. Gràcies a les fotografies amb raigs X podem conèixer molts dels canvis que els artistes van introduir en les seves composicions a allò llarg del procés de realització de l’obra.

Suports per a les pintures

El suport és la base on s'apliquen les capes de pintura i tradicionalment s'ha considerat que n'hi ha de dos tipus: els fixos i portàtils.

El principal suport fix és el mur, mentre que per als mòbils hi ha més opcions on triar: fusta, paper, llenç, coure, porcellana, vitel·la, etc. Ara bé, independentment del suport escollit, aquest necessitarà una convenient preparació, que anirà determinada per la tècnica triada.

Cal destacar que aquesta classificació no és del tot precisa ja que, per exemple, la pintura mural pot haver estat realitzada sobre tela, per ser posteriorment col·locada a les parets. Un altre problema derivat d'aquesta divisió és considerar que l'única tècnica utilitzada a la pintura mural és el fresc, quan en realitat la gran majoria dels procediments pictòrics són aptes per pintar sobre mur.

El primer suport utilitzat van ser els murs de les coves prehistòriques i dels penya-segats rocosos, amb les pintures rupestres, suport que milers d'anys després es va continuar utilitzant, però ja a espais construïts per l'home, tenint una relació important amb larquitectura i amb la seva consideració visual.

El segon suport sobre el qual es va aplicar pintura des de l'antiguitat, va ser la fusta, la qual ha estat un dels suports més utilitzats pels artistes, dilatant-se'n l'ús fins al segle XVIII.

El llenç, el suport pictòric per excel·lència

Ara bé, el suport pictòric per excel·lència ha estat el llenç. Utilitzat ja a l'antiguitat, encara que se'n conserven pocs exemplars de llenços anteriors al segle XIV, el seu ús es va generalitzar de forma sistemàtica a partir del segle XV. Això va ser perquè, a comparació als dos suports més utilitzats fins aleshores, el mur i la taula, el llenç és més resistent al fred i a la humitat, permet ser transportat fàcilment en ser més lleuger, l'artista en pot decidir la mida i és més fàcil preparar-ne el suport. Això, òbviament, va afavorir la comercialització de l'art i al desenvolupament del col·leccionisme, així com les subhastes de pintura en línia, tan esteses a dia d'avui.

El llenç es fixava i tensava sobre un suport sòlid, el bastidor, fet de fusta, habitualment reforçat al centre per dos muntants.

Menció especial mereix la pintura sobre coure. L'aplicació de l'oli sobre aquest metall es remunta a mitjans del segle XV i va ser especialment utilitzada pels artistes flamencs. El seu ús es va popularitzar al segle XVI per diferents motius: un major interès per les peces manejables amb què adornar les cases de promotors i col·leccionistes; una millora en les tècniques dexplotació minera i la invenció del molí, que va permetre la producció de primes làmines de coure; i pel reduït preu que aquestes làmines tenien.

Els diferents gèneres pictòrics i la seva rellevància

Els gèneres pictòrics fan referència a la classificació de la pintura figurativa segons el contingut temàtic. Així doncs, existeix la pintura històrica (amb temes religiosos, mitològics i al·legòrics), el retrat, la pintura de gènere, el paisatge i la naturalesa morta.

La historiografia de l'art tradicional va jerarquitzar aquests gèneres i els va agrupar segons el valor que considerava que tenien, de manera que existien els gèneres majors (pintura històrica) i gèneres menors (natura morta, retrats i paisatges).

Les acadèmies europees, institucions principals de la formació dels artistes, van tenir un important paper en la difusió de aquesta consideració en mantenir estrictament aquest ordre.

Ara bé, aquesta jerarquia només tenia sentit per l'Acadèmia, acabant entrant a l'oblit, en part gràcies a diferents moviments, com el realisme o l'impressionisme, les pintures dels quals no tenien d'al·lusions o significat històric, així com de l'art abstracte, sorgit a principis del segle XX, el qual suprimia tot tipus de figuració per part d'aquest, aquest tipus de classificacions

Nous camins a la pintura

De la mateixa manera que passa amb disciplines artístiques com la escultura o el dibuix, a partir del segle XIX la pintura protagonitza una dinàmica de canvis, resultat de les inquietuds i interessos de els artistes, que van tenir la seva plasmació a l'experimentació amb les tècniques pictòriques, els suports i de gèneres artístics.

Amb les primeres avantguardes van sorgir les tècniques mixtes, amb la combinació de diferents tècniques en una obra; el collage, que consisteixen en l'assemblatge de diversos elements, tant matèries pictòriques com a elements fotografies, retallades de premsa, pell, objectes de ús quotidià, etc.; el dripping, basat en el degoteig i les esquitxades de pintura sobre la superfície; el grattege, realitzant incisions i esquinçaments a la capa pictírica; i el frottage, que consisteix a fregar un llapis sobre un full col·locat sobre un objecte.

Aquestes experimentacions van continuar al llarg de la segona meitat del segle XX, amb els pintors de l'expressionisme abstracte, com Pollock o Helen Frankenthaler van prescindir del bastidor, estenent les teles a el terra o fixant-les a les parets, i treballant directament sobre el llenç, sense cap mena de preparació.

Des de llavors fins a l'actualitat els artistes han anat utilitzant aquest tipus de tècniques, decantant-se per aquelles que millor es adaptaven a les seves necessitats, o continuant innovant amb els materials, com Louise Bourgeois, Tàpies i Miquel Barceló.