Joaquim Mir: recorregut artístic d'un geni inesgotable (Part I) Pintura 03/04/2024
Pocs pintors que s'hagin dedicat bàsicament a una temàtica primordial -el paisatge en aquest cas- han tingut una obra tan variada, original i diferenciada com Joaquim Mir (Barcelona, 1873-1940). Veient un paisatge seu, amb relativa facilitat podem reconèixer al fet que període de la seva dilatada trajectòria artística correspon. A més, sempre trobem el seu segell personal, la seva força, les seves habilitats infinites amb el color, les seves intuïtives composicions, els seus variats formats i els seus àgils enquadraments. Podem trobar-nos davant un quadre seu amb aportacions majors o menors...però sempre ens diuen alguna cosa, mai deceben. Altres paisatgistes catalans de primer nivell, com Lluís Rigalt, Ramón Martí i Alsina, Eliseu Meifrén, Modest Urgell, Enric Serra o Joaquim Vayreda, per citar alguns, tenen produccions molt interessants i amb marcada evolució en alguns casos, però en cap cas es poden delimitar tants períodes diferents i uneixes variacions tan acusades. Mir no era cap intel·lectual, ni va viatjar per a pintar més enllà de Catalunya (fins a Mallorca, Andorra o València com a molt), però tenia una capacitat i una sensibilitat plàstiques innates que va anar modelant amb els anys. Va ser a Madrid per a admirar als grans mestres del Museu del Prado en 1899 i aquest mateix any va guanyar el segon premi en l'Exposició Nacional de Belles arts, però mai va fer els tradicionals viatges a París o a Roma. El seu panteisme, el seu amor desmesurat per la naturalesa i per la pintura, li van portar, com a irònica però molt encertadament va dir Josep Pla “a pintar la naturalesa perquè no podia menjar-la-hi”.
Aquestes virtuts i aquesta originalitat de l'obra de Mir han fet que sigui molt valorat pels col·leccionistes espanyols, però és una qüestió a analitzar que no tingui la projecció mundial que mereixeria. Englobant la seva trajectòria en el que podríem considerar un post-impressionisme avançat, podria situar-se perfectament al costat de molts pintors internacionals del segle XX. Les seves obres són la mostra exquisida i viva del que tenia al voltant i els seus viatges, les seves estades i els seus llocs de residència per la Corona d'Aragó van ser estímuls infinits per a la seva pintura i els seus dibuixos. No inventava res, tot partia de la realitat, fos un petit jardí o fos un ampli territori, qualsevol motiu era bo per a estimular la seva creativitat i la mescla de força de colorit, agilitat de la pinzellada i interès visual de l'enquadrament…i sempre sabia treure bon partit d'allò que tenia al voltant, aconseguint resultats plàstics inusitats.
Per Balclis han passat obres de Mir de tota mena, des d'olis de gran format, a apunts petits àgilment tacats a dibuixos al llapis o al pastís o fins i tot petits gravats. Creiem que pot resultar interessant compartir algunes de les moltes peces que han passat per les nostres mans, tant pel plaer estètic de contemplar-les, com pel fet de poder situar-les en la seva trajectòria, donant-se peu a acostar-nos així a la seva evolució. Reforçant el que comentàvem abans de les variacions plàstiques dels seus diversos períodes, resulta simptomàtic que puguem veure-ho en una selecció d'una trentena de peces que se'ns han confiat en els últims 18 anys. Pensem que també és del major interès poder gaudir d'obres que en la seva majoria han passat de les mans d'uns particulars a uns altres i que la seva exposició en Balclis per un breu temps, ens permet ara compartir-les. En ordre cronològic aproximat, us oferim les fotografies i alguns comentaris que ens permeten ressaltar alguns aspectes en cada cas.
De "Marina amb mariscadores" a "Sa Calobra"
Joaquim Mir. Marina amb mariscadores. Oli sobre tela. Cap a 1890. Balclis, octubre 2021.
Mostra de l'habilitat innata de Mir, aquesta marina pintada cap als seus 17 anys, reflecteix la seva destresa a captar el realisme d'una escena i sobretot de transmetre'ns la sensació d'atmosfera i de profunditat, en un espai on no apareixen punts de referència geomètrics o línies de fugida en perspectiva. Ens parla també de l'anhel de Mir per entrar en el circuit artístic, el fet que realitzés un paisatge com aquest, a l'estil melancòlic del ja reeixit paisatgista Eliseu Meifrén.
Joaquim Mir. Paisatge d'Olot amb nenes i oques. Oli sobre tela. Cap a 1895. Balclis, octubre 2021.
Una altra mostra de la seva etapa de formació, quan el seu art estava encara per definir, és aquest paisatge, d'atmosfera també ensoñada, i que en aquest cas ens recorda els humits i verds paisatges de l'Escola d'Olot i particularment de Joaquim Vayreda. L'últim pla, d'efecte llunyà contrasta amb el primer terme, amb un arbre pròxim, les nenes i els ocells. Curiosament durant tota la seva carrera l'artista va demostrar un gran amor per les oques, que apareixen sovint en els seus quadres. Va ser a Madrid per a admirar als grans mestres del Museu del Prado en 1899 i aquest mateix any va guanyar el segon premi en l'Exposició Nacional de Belles arts.
Joquim Mir. Cala Sant Vicenç. Oli sobre tela. 1900. Balclis, maig 2014.
Santiago Rusiñol i Joaquín Mir van passar el canvi de segle entre el XIX i el XX a Mallorca. Encara que podria semblar el contrari, en lloc de ser el ja madur Rusiñol el que va influir en el jove Mir, més aviat va anar a l'inrevés, i els paisatges del primer, seguint amb el seu estil propi, van guanyar en força cromàtica. Des de finals del segle XIX, Mir va ser el més representatiu artista de la Colla del Safrà, grup de pintors així conegut per utilitzar un color groc ataronjat molt pròxim al safrà. A partir de llavors, el pintor aniria eliminant el negre de la seva paleta i optant per colors impactants, harmonitzats i contrastats d'un mode molt personal. Alhora, les pinzellades es van anar deixant anar i els gruixos i textures de l'oli van guanyar en riquesa. Mir va quedar seduït per l'espectacularitat de la costa nord mallorquina i particularment de la Cala Sant Vicenç va realitzar diverses vistes que remarcaven la grandiositat del lloc. La vista elevada que podem apreciar i l'efecte lluminós dels colors clars són testimoniatge de la passió encesa que el paisatge balear va despertar en l'artista.
Joaquim Mir. Paisatge de la Serra de Tramontana a Mallorca. Oli sobre tel. Balclis, desembre 2012.
Fins a 1904 va estar a Mallorca pintant lliurement i sense cap mena de lligam o nosa. El color negre va desaparèixer dels seus llenços i les tonalitats es van extremar, fugint d'una possible fidelitat als colors de la naturalesa i creant les seves pròpies visions, que se'ns presenten com a autèntiques festes de taques i de colors. Va ser particularment en la Serra de Tramuntana on trobaria els seus majors motius d'inspiració, arribant pràcticament a l'èxtasi estètic.
Joaquim Mir. Tronc sec d'olivera a Mallorca. Oli sobre tela. 1900. Balclis, març 2024
Sorprèn veure a més com aquesta riquesa creativa de Mir no té límits i en un mateix període pot experimentar amb diferents recursos plàstics. En aquest cas li degué seduir el disseny escultòric i sinuós del tronc d'olivera seca i el va convertir en protagonista. Amb la qual cosa passava de paisatge de gran amplitud i generals a detalls molt pròxims com veiem en aquest cas, extraient sempre elements visuals atractius. Aquí va reduir el xoc cromàtic per a passar a unes tonalitats més fredes, però servides amb unes pinzellades aparentment suspeses i d'enorme fluïdesa. Un altre recurs que experimento Joaquim Mir cada vegada més va ser el de pintar en formats poc habituals. Si el format característic d'un quadre de paisatge era l'horitzontal apaïsat o en el cas d'una marina, encara més apaïsat, el nostre pintor va fer gran quantitat d'obres quadrades o gairebé quadrades, amb el que forçava un altre tipus d'enquadraments més inusuals, com podem veure en aquests tres últims quadres.
Joaquim Mir. Oliveres a Mallorca. Oli sobre tela. 1900. Balclis, maig 2006
En aquesta obra de nou amb oliveres i de nou amb la Serra de Tramuntana de fons, veiem un altre originalíssim tractament de les superfícies. Les taques semblen més independents i els colors són atrevidamente contrastats entre càlids i freds. L'efecte podríem considerar-lo pràcticament “fauvista”, perquè els colors no corresponen als de la realitat (sorprenent la muntanya vermella!). Però podem dir que Mir encara va més lluny en quadres com aquest, perquè està gairebé fregant l'abstracció. Elements com els arbres rítmics del primer pla, són gairebé imprescindibles, perquè l'espectador pugui tenir un cert ancoratge en realitat.
Joaquim Mir. Sa Calobra. Oli sobre tela. 1900. Balclis, maig 2010
El paisatge sorprenent del Torrent de Pareis i Sa Calobra, amb penya-segats naturals entrant terra endins i amb reflexos inesperats en aigües estancades, per a culminar amb l'obertura megalòmana cap a la mar, va captivar en gran manera al jove Mir. En les vistes allí pintades en els més variats formats, els resultats són sempre sorprenents. Les taques de color s'intercalen i se superposen, i els graus d'abstracció, com en aquesta petita nota, són molt radicals. Pràcticament només la petita obertura del cel a dalt a l'esquerra ens dona un indici d'on ens trobem. El furor de Mir en Sa Calobra va ser tal, que allí va sofrir un accident que va obligar a retornar-lo a la Península i a ingressar-lo en l'institut mental Pere Mata de Reus. No es va saber si per un cop va sofrir una commoció i va quedar perjudicat o si va tenir una al·lucinació i va caure. Afortunadament es va recuperar per complet i l'artista va poder desenvolupar una llarga carrera, de la qual us anirem oferint més joies.