Maria Antonieta – “No sense el meu ventall!” Antiguitats 05/07/2022

María Antonieta d'Àustria, la Reina consort de França i Navarra que va morir guillotinada a l'inici de la Revolució Francesa, era com una celebrity actual entre les corts Europees. El seu perruquer personal per exemple va inventar un pentinat estrella per a ella conegut com pouf, que consistia en una alta perruca adornada amb tot tipus d'artificis. Aquest invent triomfaria durant tota la dècada de 1780. A continuació us il·lustrem per què aquesta Reina va ser recordada com una de les més transgressores al mòn de la moda i l'art.

Influencer del segle XVIII

María Antonieta va exercir amb gran influència a la moda del segle XVIII fins al punt de traslladar-la des de Versalles a les diferents Corts europees. Va ser una época de luxes i de tota mena d'extravagàncies. Pentinats altísims plens de plomes i plomalls, empolsats de vertigen… les pobres dones no trobaven prou carruatges alts com per ficar-se, i, o bé havien d'anar de genolls, o amb el cap inclinat, i fins i tot fora de la finestreta per no fer-los malbé (quina llàstima que per aquells temps no existissin els relaxants musculars, perquè segur que a més d'una li faria falta).

Ara bé, i deixant de banda els assumptes cabelluts, al segle XVIII, la veritable ambició de tota dama era poder impressionar amb el seu vestit a la cort, i en això Maria Antonieta tenia fama d'experta.

L'esplendor i l'etiqueta de Versalls no va permetre sota cap concepte que les dones utilitzessin el vestit més que una sola vegada. El gust pels vestits femenins es va traduir en la tornada de les faldilles escandalosament àmplies sostingudes amb una armadura interior, el guardainfant, tota una icona distintiva de la moda espanyola que, dissenyat al principi per amagar els embarassos, va reaparèixer a la primera meitat del segle XVIII en una modalitat francesa, el panier.

El panier podia assolir unes dimensions de fins a cinc metres de diàmetre, cosa que no deixava de causar impediments, com el no poder seure dues dames en un mateix carruatge, o no passar per determinades portes. Aquest a diferència del guardainfant, el panier desplaçava el volum de les faldilles als malucs ressaltant assí la silueta de la dona, al que per descomptat, també contribuí la cotilla, que elevava el bust i estrenyia la cintura.

Ara bé, si hi va haver un vestit top i que triomfà a la moda cortesana entorn de la dècada de 1740, aquest va ser l'anomenat vestit a la francesa, un elaborat disseny que constava de tres parts, una bata, oberta al davant i que acabava en cua, una faldilla, menys exagerada que els vestits anteriors, permetent així més mobilitat, i una peça superior triangular que cobreix el tors. Aquest vestit va seguir de moda durant els seus primers anys a Versailles, i Maria Antonieta el lluiria amb un gust inconfusible.

I el meu ventall?

Tan important com el vestit eren els accessoris a l'aparença de una dama. A qualsevol cerimònia aquestes s'han de cobrir braços i mans amb guants, sempre que fossin sense mànigues. Únicament a l'estiu se'ls permetia portar mitons, un tipus de guant que deixava al descobert la meitat dels dits.

Encara que veritablement si existia un complement estrella per a una dama aquest era el ventall, ja que amb ell eren capaces d'encobrir l'art de la dissimulació, desenvolupant un llenguatge gestual que servia per comunicar-se a l'hora de la seducció donant vida als costums llicenciosos de Versalles. Ventalls de les eres rococó i neoclassicisme han passat per les mans dels nostres experts, i el departament d'antiguitats s'enorgulleix d'haver venut exemplars profundament treballats.

Aquests van acabar sent auténtiques obres d'art. Sobre el paper o la seda i subjectat per varetes d'ivori, carei, nácar o fustes precioses profundament tallades i daurades, grans pintors plasmaven refinades escenes, mentre que els orfebres s'encarregaven de fer-lo brodats amb fils d'or i plata , o incrustar pedres precioses.

Entre les seves escandaloses vestimentes i els ventalls, Maria Antonieta sempre acabava sent el centre d'atenció de totes les festes, no obstant, amb el temps, potser cansada de tantes sortides, i desencantada amb la política i vida de la Cort, va còrrer a la cerca d'altres plaers, com ara els campestres. El seu retir del Petit Trianon era la máxima il·lustració d'aquesta senzilla vida: fent-se ressò de la senzillesa i vestint de manera impensable fins anys es va vestir per exemple amb el vestit de pastora dels Alps, vestits curts i lleugers i barrets de palla amb cinta.

Encara així, el ventall no el va abandonar, això sí cenyint-se als temps que va voler viure. Les pintures es van reduir a petites vinyes, una central i dos laterals amb escenes históriques que al·ludeixen a l'actualitat del moment, com ara commemoracions de batalles, casaments principescos o motius peculiars com el de l'ascensió del globus el 1783.

Les muntures també eren més senzilles amb varetes separades entre sí (tipus esquelet), en ivori, os i acer, i amb una mida inferior amb adorns de lluentons sobre linó o gasa tenint algunes petites ulleres o lupes a la butlleta.

El cert de tot això és que María Antonieta podia sortir sense les seves pols perfumades, sense els seus guants, sense la seva bossa, sense la seva perruca, però mai mai SENSE EL SEU VENTALL.