Potser menys coneguda que altres escoles escultòriques peninsulars, com la Castellana o l'Andalusa, la tradició d'imatgeria tallada compta a Catalunya amb grans autors entre els segles XVII i XVIII. Els exemples de retaules in situ, en museus o desmembrats i d'imatges aïllades són molt nombrosos i ens donen prova de la varietat i les peculiaritats d'aquesta gran escola. Ramon Amadeu i Lluís Bonifaç són alguns dels que representen més bé la trajectòria final d'aquella tradició, avançant el segle XVIII.

A la propera subhasta d'octubre de Balclis s'ofereixen diverses escultures de format mitjà o reduït que exemplifiquen a la perfecció l'evolució de l'escultura catalana des del Barroc fins a la segona meitat del segle XX. Podem oferir un recorregut interessant que iniciem amb el dansaire i tendre Nen Jesús atribuït a l'esmentat Bonifaç. La imatge, de devoció privada o conventual, mostra una frescor infantil i uns volums arrodonits, que l'allunyen de les formes dels nens sevillans o castellans, de to més sever o expressivament dramàtics.

Lot 428
Atribuït a Lluís Bonifaç
Nen Jesús triomfant
Escultura en fusta tallada, policromada i daurada
Cap al 1750-1775

El pas cap a una tradició més acadèmica va arribar amb el segle XIX quan a la Llotja de Barcelona es va ubicar l'acadèmia que defensava el gust neoclàssic internacional. Al Mercuri que ara presentem, la talla daurada (amb curiós aspecte de bronze) mostra una personal versió local del famós model renaixentista del mateix tema de Gianbologna. Igualment, és un bon exemple de l'entrada de la temàtica mitològica a l'escultura local, executada no en marbre, sinó en un material més econòmic, dúctil i quotidià com és la fusta.

Lot 463
Escola espanyola -probablement catalana- de les primeres dècades del segle XIX
Mercuri
Fusta tallada i policromada

Els primers grans noms propis de l'escultura del segle XIX a Barcelona van ser els Vallmitjana: Agapito i Venancio. Tots dos van omplir els carrers i parcs de la ciutat amb les seves escultures monumentals, però també van fer peces petites amb què participaven plenament del gust imperant. Obres de temàtiques al·legòriques, mitològiques, quotidianes, pintoresques o exòtiques abundaven en la seva producció, que en petit format solia ser en terracota i sovint en sèries que anaven reeditant. La Lleona (presumiblement anomenada Saida) va haver de ser un animal d'algun zoològic local, que comparteix l'aspecte naturalista i alhora exòtic, per ser una espècie típica de terres llunyanes. Amb signatura autògrafa esgrafiada per Venancio i amb inscripció referida a una exposició, degué, per tant, ser peça única.

Lot 529
Venancio Vallmitjana
Lleona “Saida”
Terracota
Finals del segle XIX

L'anecdotisme de tipus més pintoresc el podem veure també a la simpàtica desimboltura de la Manola en terracota de Josep Campeny (fill de Damian Campeny, un altre dels grans escultors del XIX català). El gust pel detallisme virtuós en els acabats, es pot apreciar perfectament en la realització dels plecs del mantó (amb els seus serrells característics) i en els volants del vestit.

Lot 528
Josep Campeny Manola
Terracota
Finals del segle XIX

El Modernisme va apartar els aspectes visuals més historicistes i, quan va coincidir amb l'Art Nouveau internacional, va difondre unes imatges somiadores, ornamentades amb abundància de flors. La cara de Jove Nimfa de Lambert Escaler ens remet perfectament a aquest univers poètic i somiat del Modernisme, reflectit a les seves línies sinuoses, a la cara sensual, al protagonisme floral ia la policromia delicada.

Lot 353
Lambert Escaler
Un jove
Terracota policromada
Principis del segle XX

La fluïdesa i la fantasia Art Nouveau imperant cap al 1900, a partir de la segona dècada del segle XX, es va anar substituint per un major classicisme formal i per una rotunditat molt més palesa en les figures. El Noucentisme a Catalunya va suposar un important ideari global i va tenir una repercussió fonamental en les arts. L'esperit de recuperació de la sobrietat clàssica i d'una visió renovada del caràcter mediterrani va implicar una nova lectura, que va tenir una importància particular en el terreny escultòric. Tant en obres de gran presència urbanística, com les que veiem a la Plaça de Catalunya de Barcelona oa l'enjardinament de la muntanya de Montjuïc, com en versions de mida petita podem veure aquell gegantí impuls estètic.

Només hem de comparar la nimfa d'Escaler amb el cap d'Una Jove d'Enric Casanovas (totes dues amb tipologia de màscares artístiques), per entendre la diferència de postulats i resultats entre el Modernisme i el Noucentisme català.

Lot 512
Enric Casanovas
Un jove
Bronze
Segon quart del segle XX

Frederic Marès va ser també autor d'exquisit classicisme renovat, com demostra al nu femení de subtilíssim relleu que fa destacar la sòbria figura recolzada sobre un fons de plantes mediterrànies. Va ser molt conegut per la seva obra, però també per la seva activitat com a col·leccionista, gràcies a la qual va fundar el Museu Marès a Barcelona, un dels millors al vessant escultòric d'Espanya.

Lot 525
Frederic Marès
Jove despullasa
Baix relleu en terracota
Cap al 1930-1936

Si Casanovas o Marès (com Josep Clarà, de qui també oferim una versió del seu grup “El ritmo”) són canònics representants del Noucentisme català, altres autors també van estar a la seva òrbita, però van oferir unes aportacions d'una acusada personalitat pròpia. Un va ser Pere Jou, que des de Barcelona i Sitges va crear una obra de formes contundents i plàstica compacta, que recreava figures amb un peculiar cànon petit i amb cossos robusts i generosos de carns (molt abans que Botero!). Les peces de Jou solen ser d'execució directa en els diversos materials que utilitzava i les talles de pedra o fusta o les obres modelades en fang mostren perfectament el seu interès a aplicar en les matèries les seves idees creatives particulars, d'un cert aire primitivista i que en ocasions ens pot recordar a l'art Romànic.

Lot 509 Pere Jou “Un femení d’esquena” Relleu en terracota 1925

Lot 526 Pere Jou “Èxtasi” Pedra 1928

Un dels grans i personalíssims escultors del moment va ser Manolo Hugué que també es va caracteritzar per una estètica sòbria i peces de mida reduïda. En els seus interessants relleus, com el dels bous al seu estable, mostra la seva particular habilitat per al sintetisme i el joc amb els diferents volums, així com els seus peculiars dots per suggerir i esquematitzar l'espai amb línies geomètriques de gruix fi. Igualment, l'interessant personatge de bronze reflecteix la seva peculiar habilitat per fer retrats de cos sencer, però a escala reduïda. L'harmonia rítmica en la disposició de les parts del cos i especialment la textura rugosa de les superfícies donen sempre un caràcter especial i inconfusible a les seves obres.

Lot 516 Manolo Hugué Bous a l'estable Relleu en terracota Cap al 1935-1936 

Lot 517 Manolo Hugué Retrato de Jacky J. Drucker Bronze Cap al 1939-1940

Altres escultures d'Apel·les Fenosa o d'Eudald Serra segueixen mostrant la varietat del panorama escultòric català del segle XX, però potser val la pena fixar-se especialment en un autor poc present al mercat, que és Marcel·lí Giné. Escultor rural, va dominar enormement els matisos de la terracota i tant va abordar un Noucentisme tardà com un acusat i més radical Expressionisme. Al primer tipus correspon la reca Espigadora que presentem: d'enèrgica presència plàstica i que juga de manera molt original amb diferents acabats a la superfície del fang. L'autor té un museu propi a la seva localitat natal de Marçà.

Lot 522
Marcel.lí Giné i Folch "Marçà`-Giné"
Espigadora
Terracota
Cap al 1953

Per tancar aquest variat repertori escultòric podem destacar el suggerent ocell en bronze daurat de Xavier Corberó, de gran puresa formal i extremadament brunyit en el seu acabat, fet que el fa contrastar amb la peanya rugosa i fosca. Realitzada el darrer any del segle XX, l'etèria composició és un bon exemple de l'estètica de tipus més avantguardista, que suggereix subtilment la naturalesa i que frega atrevidament el llenguatge abstracte.

Lot 595
Xavier Corberó
Ocell "Bird of Hope"
Bronze daurat
1999