Origen de la rellotgeria d'ús personal

A principis del segle XVI es van assentar les bases dels rellotges d'ús personal, els rellotges de polsera, així com els rellotges de butxaca. Peter Henlein a Nuremberg va substituir el motor de pes amb la invenció del moll real com a força motriu de la maquinària. Això va permetre realitzar rellotges de menor grandària. D'aquesta manera, a més dels rellotges solars, clepsidras o de campanar utilitzats fins llavors, van aparèixer els primers rellotges portàtils. S'utilitzaven en penjolls o per a guardar en la bossa-faldriquera.

L'exactitud i puntualitat de les peces deixava molt a desitjar. Durant tot el segle XVI va haver-hi un desenvolupament enorme a Europa i es van crear molts tallers de gran importància. Tres van ser els àmbits principals: la zona alemanya, amb els tallers de Nuremberg i Augsburg, la zona italo-franc-flamenca i el territori anglès.

Van ser els clergues els primers a disposar d'aquests rellotges “semi portàtils”. Aviat la noblesa i reialesa es van sumar a la seva cerca, arribant fins i tot a subvencionar noves patents i enginys per part dels mestres rellotgers. En el cas a Espanya de l'Emperador Carles V i el seu fill el rei Felip II van dipositar la seva confiança en el mestre rellotger Hans de Evalo. Li van encarregar adquirir i mantenir les peces importants de la seva col·lecció.

Les diferents corts europees portaven molt de temps competint entre si per a realitzar els mecanismes més avançats i sorprenents. Es tractava de crear un objecte mecànic que pogués dur a terme la tan anhelada tasca: mesurar el temps. El “coq” o pont que protegeix el volant va ser una peça essencial que es va inventar en el segle XVI. També ho va ser el regulador de fuita (per a regular la força motriu), una altra peça essencial que va néixer en aquest període. El coq més antic es coneix com “foliote”.

Rellotge de butxaca considerada objecte de luxe

Els primers exemplars de rellotge “portàtil” (més que de butxaca) solen presentar caixes ricament treballades en llautó daurat cisellat amb decoració de gust tardament manierista a base de nus femenins i motius vegetals… etc. Les esferes, proveïdes d'unes tapes també de llautó o de cristall de roca, compten amb una sola agulla que marca les hores. El mecanisme és d'una fuita de paletes bastant rudimentari, encara que bellament guarnit, i inclou enginys molt benvolguts en l'època com el sistema de soneria, una brúixola o un rellotge solar. Alemanya va ser un dels tallers principals del moment i es té constància que el taller de Mattheus Greillach va estar actiu durant el segle XVII.

Els primers exemplars que compten amb agulla minutera es localitzen a l'Anglaterra. A la fi del segle XVI per a ser més precisos.

En aquest sentit, cap a 1700 Anglaterra va passar a ocupar un paper hegemònic. El matemàtic Nicolas Fatio descobreix la manera de treballar les pedres precioses per a adaptar-los a l'ús de la rellotgeria. Les pedres precioses com ara els robins són molt més resistents al frec i a l'ús que els metalls. Va ser per aquest motiu que Fatio es va traslladar a Londres per a patentar la seva tècnica en 1704. Van aparèixer per tant les maquinàries proveïdes robins en la història de la rellotgeria. Altres mestres rellotgers com George Graham, Thomas Mudge van aportar grans invencions en el món de la rellotgeria. Exemplars d'aquesta època han estat subhastats en subhastes de rellotges de butxaca de Balclis aconseguint cotes de mercat a l'altura de les subhastes de renom internacional.

Valor estètic dels rellotges

Una altra particularitat que també devem a la cort britànica, és el mecanisme de repetició de quarts. Aquest permet llegir l'hora en la foscor gràcies a una delicada sonería que marca les hores i els quarts. Els exemplars solen tenir un refinat disseny en plata cisellada i calada que facilita la propagació del so.

A aquesta supremacia anglesa van respondre els francesos enaltint el valor estètic dels seus rellotges. D'aquesta manera, el refinament dels rellotges de butxaca de França no va tenir parangó en l'època. Els reis eren els principals comitents de rellotges. En el cas de Lluís XV, el seu més il·lustre rellotger va ser Julien Le Roy, de qui Balclis ha pogut subhastar algun exemplar. I també del més cèlebre dels seus fills, Pierre Le Roy.

En 1730 va aparèixer un altre element fonamental: la châtelaine o castellana. Es tractava d'una placa de diversos formats, en or, plata o altres metalls, ricament guarnida de diamants i altres pedres precioses, de la qual es podia penjar el rellotge de butxaca de la cintura. Dites châtelaines són molt demandades en el col·leccionisme actual i en Balclis s'han subhastat diversos exemplars de gran riquesa.

Consolidació de l'ús del rellotge de butxaca

A la fi del segle XVIII, en ple caos polític a Europa, van començar a realitzar-se models de rellotges de butxaca cada vegada més sumptuosos. Els avanços tècnics anaven alhora que els avanços decoratius, i la bellesa de les peces va cobrar una major importància. Trobem models gravats, cisellats, esmaltats, amb pedres precioses i d'altres materials nobles. Molts d'ells mereixedors per a dedicar-los un post en el nostre blog de rellotges per a la seva anàlisi específica.

Suïssa va adquirir un paper cada vegada més preponderant en aquest sentit respecte dels altres grans centres rellotgers com ho van ser París i Londres. La indústria es va anar desplaçant gradualment a Ginebra des de llavors i fins a l'actualitat. En aquesta època la demanda rellotgera era cada vegada més alta i molts eren els rellotgers suïssos que compaginaven les labors del taller a l'hivern amb les labors agrícoles a l'estiu. Es van crear així tallers domèstics de gran tradició en els quals l'ofici es transmetia de generació en generació.

Paral·lelament a això, la difusió de gravats de dissenys i d'esmaltats va ser crucial per a la propagació de la nova estètica imperant en l'època. Els acabats res han d'envejar dels que es realitzaven en els tallers de París. Trobem una combinació de tècniques d'esmaltats opacs, translúcids i també en cloisonné, en els quals també s'inclouen peces embotides de plata i pedres precioses.

Models de rellotges menys pesats

Paral·lelament a aquesta profusió en la decoració, es va donar una tendència a realitzar models cada vegada menys pesats i més pràctics, per això i com hem pogut comprovar en molts rellotges, el gruix de la decoració queda relegat a les tapes, sent les esferes un disc llis i blanc en les quals es poden llegir perfectament l'hora, i que presenten unes agulles de finíssima execució.

El geni que va marcar la pauta a partir d'aquest moment va ser el suís Abraham Louis Breguet (1747-1823), perquè entre altres dels seus enginys que van establir la base de la rellotgeria actual, destaca la invenció de tourbillon, amb el qual s'intentava impedir les desviacions de la marxa del rellotge quan es desplaçava el seu centre de gravetat. Important moment d'inflexió va ser quan en la Gran Exposició celebrada a Londres en 1851, la Reina Victòria va poder admirar en els primers models de “remontoir” sense clau del món.

La revolució industrial va suposar un canvi radical: la rellotgeria artesanal es transforma i s'industrialitza. Als Estats Units, la societat Waltham desenvoluparà uns sistemes de producció en cadena amb processos d'estandardització. Els exemplars fabricats per primera vegada constar de peces intercanviables. Paral·lelament, s'inventarà maquinària elèctrica de gran precisió que evitarà al màxim els errors i imprecisions de la mà del fabricant. La indústria rellotgera suïssa adaptarà i incorporarà aquests canvis per a fer-los propis. El segle XX suposarà la fi de l'ús dels rellotges de butxaca darrere d'un nou rellotge: el de polsera.